Granada, la ciutat de colors

“Al hostal Hamacas de Granada, por favor”, li diem al taxista que ens recull a l’aeroport de Managua quan ja és fosc. “¿Saben la dirección?”, ens pregunta. Mirem la reserva i li diem el que apareix com a adreça: “De la Iglesia de la Merced dos cuadras y media al oeste”. Si fos un taxista de Barcelona, o de qualsevol ciutat europea, ens hauria mirat amb cara de no entendre res, però a Nicaragua, les adreces funcionen així. La forma de donar les direccions d’una població és ben curiosa. Marquen un punt de referència (en aquest cas l’església), indiquen a quina distància es troba el punt on vas (ho poden dir en metres, però quasi sempre ho fan amb quadres, que són illes de cases) i ho situen en un punt cardinal. Tot just acabem d’arribar i aquest país ja promet!
Arribem a l’hostal de nit i molt cansats del viatge. Decidim anar directament a dormir. Demà serà un altre dia.

L’endemà ens llevem d’hora. Fa hores que estem al país, però era de nit i encara no hem tingut l’oportunitat de fer-nos una idea del què ens espera aquestes tres setmanes.
El primer que veiem és el que ja havíem llegit a molts llocs: cases baixetes pintades de colors molt vius que van a joc amb l’alegria de la majoria dels seus habitants. Però, acostumats a la vida al carrer que sempre hem trobat a l’Àsia, sigui l’hora que sigui, aquí sembla que el ritme és un altre. De moment, tot està tancat, l’únic matiner és el mercat. Fantàstic! Sempre ens agrada passejar per les parades dels mercats dels països que visitem. Creiem que s’hi pot intuir part de la seva cultura. Aprofitem per comprar alguna cosa per esmorzar i amb la panxa plena, anem a recollir el cotxe de lloguer que tenim encarregat. Aquest flamant Suzuki Jimny vermell (ben colorit per no desentonar!), ens acompanyarà els propers 10 dies!

Aparquem el cotxe i continuem la vista a Granada. Contractem una excursió amb carro de cavalls (20 dòlars) per veure els principals atractius de Granada. Parem a diverses esglésies. Sobretot us recomanem entrar i pujar a la Iglesia de la Merced. Les vistes des de dalt del campanar són precioses!

A primera hora de la tarda, la calor apreta i decidim relaxar-nos a les hamaques de l’hostal (vet aquí el nom), abans d’enfilar la carretera cap a León. Són unes dues hores de camí.

La primera experiència conduint pel país ens dóna la primera lliçó: intentar que no se’ns faci fosc quan haguem de conduir d’una banda a l’altra. Les carreteres no tenen il·luminació i sembla que als nicaragüencs els agrada la vida nocturna i és habitual que caminin pel costat de la carrera sense cap tipus de llum per anar d’una banda a l’altra. Per tant, tenint en compte que les carreteres estan bé però no acostumen a tenir voral, ens vam passar la darrera hora de trajecte esquivant gent!

Arribem a León i ens toca posar en pràctica els coneixements sobre la interpretació de les adreces. Per arribar a l’hostal Malinche hem d’anar: “De la Sala de Emergencias costado sur del Hospital Oscar Danilo Rosales, una cuadra y media al este”. Som-hi!